Cerca

jmfros

Un badaloní estudiant Humanitats

Els mitjans no són tan poderosos, o si…

Volia acabar aquesta aventura d’un blog temàtic fent un repàs a les coses de les que hem anat parlant aquests dies. Des dels monopolis que s’estan creant en l’àmbit de la comunicació fins a les influències o manipulacions que es pode fer a la societat. Abans de res però volia fer un apunt sobre un aspecte que no hem tractat, o al menys jo no he trobat: De qui són els mitjans de comunicació? Vaig treballar uns quants anys en un grup de comunicació, de fet eren agències de publicitat en els diferents vessats que toca (màrqueting, publicitat, sponsorització, mecenatge, events….), la feina era dura i exigent però ens agradava…fins que el grup va ser comprat per un gran grup inversor al qual ja li era igual si feiem un anunci del VW Golf xulo o no, només volia resultats econòmics. Doncs això, de qui són ara els mitjans? Són de persones que creuen en el periodisme? Són de periodistes (l’Ara té uns referents perquè ho sembli però…la resta també?). A qui pertanyen les cadenes de televisió? Qui són els accionistes de les S.A.? si hi aprofundim acabarem trobant-nos més d’una sorpresa. N’estic segur.

Dos grans eixos em queden presents:

Cada vegada resulta més difícil subsistir fora d’un gran grup de comunicació. Només es pot fer si s’aconsegueix una personalitat molt acusada, cosa que provocarà tenir un públic fidel tot i ser conscient d’estar en franca minoria. L’afinitat dels grups de comunicació amb els partits polítics i els grans grups econòmics els porta ha ser altaveu del que els que tenen el poder volen comunicar, i així ho fan. Per això la informació és cada vegada més lineal.

Els mitjans intenten manipular i ho aconsegueixen en part silenciant aquelles notícies que els resulten molestes. Però cada vegada resulta més difícil, el fenomen de les xarxes socials, amb tots els seus inconvenients i “però” que els hi vulguem posar, obliga als mitjans tradicionals a estar molt atents perquè quan una cosa salta a la xarxa ja és notícia i ells n’han de parlar. Això ha comportat una situació sovint curiosa, m’explico. Sempre han existit les notícies en forma de “globus sonda”, es deixaven anar i depèn de la resposta del públic la cosa anava endavant o no. Per posar un exemple, recordo una campanya publicitària que vaig fer anunciant un estri per escalfar el gel de bany, estri que no existia i que només es fabricaria si les botigues en detectaven demanda. la demanda no va ser l’esperada i l’estri no es va produir. La campanya si! Doncs ara, tant mitjans, com polítics, esportistes i tothom que creu que el que ell diu es rellevant, ho aboca a les xarxes… fa una piulada i… a veure què diuen! Em sembla tan primari que no entenc com algú pot pensar que se’l prendran seriosament.

Com em deia un polític dels d’abans, d’aquells que pensen que fer política és servir la societat, “Josep Maria no desitgis mai tenir poder, anhela tenir autoritat” i seguia “que et valorin pel que fas i no pel que els hi pots fer”. Doncs així em miro jo els mitjans…els hi dic “ep, avui us llegeixo, escolto o miro però si detecto que falteu a la veritat, demà ja no ho faré!”

CIUTAT MORTA en clau de comunicació

ciutat morta

Hem parlat molt del documental CIUTAT MORTA, dels seus efectes, del seu perquè, del que va representar…Ho hem fet en múltiples entrades als nostres blog i també a l’espai de debat. Això sol ja demostra que l’objectiu primigeni de la pel·lícula s’ha complert amb escreix. Un objectiu que no era cap altre, crec que jo, que no deixar caure en l’oblit una noia que va decidir llevar-se la vida empesa per una situació injusta que estava vivint, millor dit, que estava patint. Perquè, em sembla a mi, que hi ha molts coses discutibles en els cas de l’agent de la guàrdia urbana de Barcelona que va ser agredit en el decurs d’una operació policial, quedant en estat de coma. Hi ha moltes coses fins i tot opinables, però el que per a mi queda fora de dubte és que Patricia Heras no era culpable. I no parlo de proves, testimonis ni sentències, parlo del retrat d’una noia que ens fa arribar el documental un retrat que ens diu que ella no va ser.

A partir d’aquí voldria centrar-me en el fet comunicatiu de la pel·lícula, en com està feta, en el missatge que pretén enviar i en si ho aconsegueix i com. per a mi és evident que aconsegueix el que volia i que ho fa utilitzant les armes de la comunicació. amb un guió estudiat i portat a terme amb els ressorts que dóna la possibilitat de tancar un producte comunicatiu d’autor. A Ciutat Morta només apareix una part de la història, s’explica que l’altra no hi ha volgut participar i que, a més, es de sobres coneguda per a tothom. cert! Però tant cert com que no apareix a la pel·lícula, per tant no hi ha contrast. Tot al voltant de Ciutat Morta està treballat per a generar empatia amb la història que s’hi explica, des de l’ocupació del Palacio del Cinema, reconvertit en cinema Patricia Heras, fins la mesura i contenció amb que s’expliquen els amics, advocats i implicats en el cas. Tots parlen continguts, no hi ha ràbia, no hi ha crispació.

patricia-heras-860x450_c

Per altra banda, la llarga seqüència del gimnàs (amb el rellotge de fons mostrant el que dura un minut) fa palès el patiment que pot tenir algú a qui estan pegant durant 60 segons. Un recurs genial, gens cridaner però que penetra fins el moll de l’os de l’espectador.

Sin título

Jo no vull entrar en sentències judicials, si dubtem de la justícia, se’ns esquerda el sistema…i ja està prou malmès. Si que penso que cal fer un seguiment acurat de les lleis per canviar-les quan no serveixen a la societat. I només voldria parlar de Ciutat Morta com a producte de comunicació i en aquest aspecte és gairebé perfecte.

ELS FILS DE LA COMUNICACIÓ NO ES MOUEN SOLS!

Podem seguir donant voltes als intents manipuladors dels mitjans de comunicació de masses. Podem seguir discutint si són objectius o no ho són. Fins i tot, podem defensar amb abraonament que nosaltres en som molt d’objectius, per acabar, tots plegats buscant el mitjà que ens diu allò que volem sentir i buscant sempre el diari o el programa en el que escriurà o parlarà el nostre comunicador de referència. Potser és que a la fi haurem d’admetre que l’objectivitat, a l’hora de relatar els fets que passen a la nostra societat, és una característica que resulta gairebé impossible de reclamar. Una altra cosa serà demanar o exigir que aquells que fan publica la seva opinió o relaten uns fets, ens diguin clarament que la que diuen és la seva versió que no vol dir que sigui realment el relat del que ha succeït realment. Tenim clar que en el viatge que fan les paraules i fins i tot les imatges entre els emissors i els receptors passen tantes coses intangibles que el que un entén potser no té res a veure amb el que l’altre explica. Heu sentit més d’una vegada, segur, l’expressió “es que no m’han entès!”… amb el fàcil que hagués estat dir “es que no m’he sabut explicar!”…

He volgut fer aquesta mena de posicionament abans de comentar algunes coses dels filtres que Herman i Chomsky ens diuen que pateixen les notícies abans d’arribar a la societat que les ha de rebre i conèixer. En això que ells anomenen “Un modelo de propaganda” hi crec percebre de manera subjacent l’afirmació de Walter Lippmann quan parla de “la revolució de l’art de la democràcia[1]. I hi veig un punt àcid d’amargor, com de batalla perduda, davant la necessitat de combatre el poder amb la raó i la impossibilitat que aquesta acabi guanyant. Perquè Herman i Chomsky ens venen a deixar clar que allò que expliquen, els filtres, és quelcom establert i sense possible marxa enrere. Només una cosa em fa pensar que potser no sigui ben bé així: per ells és un gran avenç la forta implantació de la televisió per cable… què escriurien ara d’una televisió que fins i tot fa continguts exclusius per internet?

Els cinc filtres que expliciten Herman i Chomsky gairebé es van deixant pas d’una manera automàtica i són conseqüència del filtre anterior. Excepte l’últim, el que fa referència a l’anticomunisme recalcitrant, i aquest no el tinc en compte perquè els altres quatre podrien ser aplicats a gairebé tots els països del món i…alguns de comunistes encara en queden. Per a mi, aquest cinquè filtre el passaria a una cosa així com despertar la por i la desconfiança vers els règims polítics i econòmics oposats al nostre. Atiar constantment les desgràcies que aquests ens podrien portar si algun dia s’instal·lessin a la nostra societat.

Des que van aparèixer, els mitjans de comunicació de masses han esdevingut unes companyies mercantils de tal magnitud que la seva propietat ha estat cobejada pels grans grups inversors. La comunicació ja no és un servei públic sinó que és un dels negocis més lucratius que hi ha. De la necessitat de mantenir la seva rendibilitat se’n deriva que tenir contents els clients resulti imprescindible… i els clients dels mitjans són les empreses que s’hi anuncien, governs inclosos. Resulta gairebé de calaix que un mitjà no publicarà mai res que pugui incomodar als seus anunciants. Això si, de tant en tant podrà fer una excepció per venir a dir: mireu que amplis de mires som que qüestionem fins i tot les nostres actuacions (i les dels nostres clients)… sempre ho faran en coses menors i segurament ja resoltes de manera satisfactòria per a la societat. Seran doncs els grups de pressió econòmics i governamentals els que dictaran quines notícies tenen preferència i cal destacar, sovint amb la intenció de que resulti gairebé impossible que d’altres ocupin un lloc que segurament els hi pertocaria. Si en algun moment, un mitjà s’escapa de les normes no escrites però si marcades, no trigarà en rebre la corresponent advertència per part de qui paga.

Tot plegat ens ve a dir que les notícies que ens arriben no es generen per la seva pròpia importància sinó que hi ha qui s’ocupa de moure els fils perquè cadascú rebi les notícies que ha de rebre. No fos que si en revés d’altres se li pogués ocórrer pensar. Ja resulta encertat el títol del llibre d’Herman i Chomsky, ja… “Els guardians de la llibertat”…encara seríem capaços d’alliberar-la la llibertat!.

[1] Busquet – Medina – Sort p.27: L’acceptació per part de la població d’una cosa inicialment no desitjada mitjançant noves tècniques de propaganda..

Textos de referència:

Un modelo de propaganda, cap 1 de Los guardianes de la libertad. Noam Chomsky i Edward S. Herman., Ed.Crítica. Barcelona 1990.

La recerca comunicativa Jordi Busquet, Alfons Medina i Josep Sort. a Mitjans de cmunicació digital: Història i actualitat. FUOC.2010

 

L’escola de Frankfurt…em queda prou lluny!

mediterrani

He dit més d’una vegada que tinc una manera de veure i viure les coses que em sembla això que en diuen força mediterrània. Tranquil·la, relaxada, sempre amb un punt sorneguer, veient el got mig ple, optimista, esperançat, divertit i alegre. Així com sempre procuro trobar quelcom seriós a les coses banals, també busco i acabo trobant, el seu punt d’humor a les coses serioses. Valgui aquesta entrada personal per ajudar a entendre, al primer a qui pretén ajudar l’entrada és a mi mateix, com em costa d’assimilar els postulats dels pensadors de l’escola de Frankfurt.

Escola_Frankfurt_2

En el meu caminar pel Grau d’Humanitats m’he trobat l’escola de Frankfurt a diverses estacions, Sociologia, Psicologia, Filosofia, Coneixement i mètode, Mitjans de Comunicació…i potser alguna més… des de cap dels enfocaments he aconseguit empatitzar amb la filosofia dels Adorno, Horkheimer, Marcuse, Fromm, Benjamin i companyia! Sóc conscient que no ho van passar gens bé. Els hi va tocar viure una època en la que es va veure penalitzada la llibertat més preuada que ha de tenir una persona: la de pensar i dir-ho en veu alta. Van haver de fugir del seu país i van viure, d’aprop o de lluny, veritables atrocitats. De ben segur que amb un bagatge així esdevenir una persona optimista ha de resultar gairebé impossible.

Sóc, com deia, incapaç d’entendre el perquè del pessimisme en vers la societat que detecto en els escrits de l’escola de Frankfurt. No creuen en la gent, desconfien de la societat… fins i tot crec detectar una mena de sentiment que han estat escollits per guiar la societat cap un camí nou, cap un sistema més racional… i el que llegeixo no m’agrada. Tal vegada sóc incapaç de rebatre el que llegeixo, simplement no m’hi sento representat i, com fem amb els mitjans de comunicació, opto per passar-hi per sobre. Fins i tot m’ho estic passant bé llegint Baudrillard i estic segur que acabaré descobrint si és un gran entabanador o un àcid notari dels nostres dies.

Al final, resulta que tots ens ensenyen alguna cosa, els que ens resulten propers i els que trobem llunyans. Com els mitjans que llegim, “els propers ens reafirmen en els nostres valors” diem i sovint afegim…. “i els llunyants…encara ens hi reafirmen més!”.

Parlant d’Operación Palace…

Un programa que té una audiència de més de 5.200.000 espectadors i que assoleix una quota de pantalla de prop del 23% no és un programa qualsevol. Cal llegir però els ingredients previs que fan, o van fer, que fos un programa esperat:

  • Un Salvados de Jordi Évole
  • El 23 F
  • Una prèvia amb espectadors escollits i les seves declaracions

A primera vista podia semblar que Salvados no era el millor programa per tractar el tema en el format que es tractava però el compromís dels temes triats en anteriors edicions li donaven un marge. El programa en si mateix, però, donava unes claus que podien servir per a identificar-lo com a ficció:

  • Absència del presentador – director (habitualment hi surt)
  • Narració molt tradicional (I Salvados és innovador)
  • Absència total de polítics o d’altres persones implicades directament en els fets del 23F (exceptuant els periodistes Onega i Gabilondo)
  • Polític de minoria catalana inexistent
  • Tinent coronel d’intel·ligència inexistent
  • La “broma” de la caixa blanca

Tot i això el programa va produir un fenomen que sembla ser que ha estat rècord a Twitter: el de nombre més alt de piulades eliminades. I van ser alguns personatges destacats els que validaven el que el programa anava dient (Beatriz Talegon, responsable socialista de les joventuts, va arribar a dir que hi havia gent que ja era coneixedora dels fets que s’explicaven).

Entrant a la validesa o no del format, crec que no és comparable amb el d’Orson Welles per dues raons principalment:

  • El programa d’Orson Welles era un capítol d’una sèrie de lectures dramatitzades. El de Évole un programa de reportatges, habitualment de denuncia. És a dir el primer era de ficció, el segon no.
  • El programa d’Orson Welles va avisar, quan començava, que es tractava d’una ficció. El de Jordi Évole no ho va dir fins el final.

Diversos diaris, entre ells El Mundo, es van fer ressò d’una demanda presentada per la ” Asociación de Usuarios de la Comunicación (AUC)” davant de la “Comisión de Arbitraje, Quejas y Deontología de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (Fape)” contra el programa per haver-se saltat, com a mínim, 5 dels principis general del periodisme (els reprodueixo tal i com van aparèixer al diari):

Principio General 1

El periodista actuará siempre manteniendo los principios de profesionalidad y ética contenidos en el presente código deontológico.

Principio General 2

El primer compromiso ético del periodista es el respeto a la verdad.

Principio General 4

(…) el periodista respetará el derecho de las personas a su propia intimidad e imagen.

Principio de actuación 13

El compromiso con la búsqueda de la verdad llevará siempre al periodista a informar sólo sobre hechos de los cuales conozca su origen, sin falsificar documentos ni omitir informaciones esenciales, así como a no publicar material informativo falso, engañoso o deformado.

Principio de actuación 17

El periodista establecerá siempre una clara e inequívoca distinción entre los hechos que narra y lo que puedan ser opiniones, interpretaciones o conjeturas, aunque en el ejercicio de su actividad profesional no está obligado a ser neutral.

Jo no sé si programes com OPERACIÓN PALACE són necessaris, personalment penso que es tracta d’una empresa privada que fa un producte i el proposa al consumidor i haurà de ser aquest qui l’accepti o no. Si que penso que segurament impactarà més en l’espectador mitjà tipus, i li farà veure què poden arribar a intentar fer per tal de manipular-nos, que no pas un programa més científic i seriós que pretengui explicar el mateix.

 

http://www.elmundo.es/television/2014/04/03/533c50dfca47412c798b457d.html

 

LA MANIPULACIÓ DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ…O NO!

Podem parlar molt i aportar raonaments i proves en favor o en contra de que els mitjans de comunicació manipulen la societat. Possiblement no arribarem a un acord entre els que opinen una cosa i l’altra; en el que segurament no tindrem més remei que coincidir és en el fet que ho intenten…i ho intenten fins i tot quan són objectius! És a dir, en aquell moment ens estan intentant dir “sigueu fidels al nostre mitjà, que és objectiu, no seguiu els altres”. En el fons els mitjans de comunicació es deuen a les empreses que els hi donen suport més que no pas als seus lectors, oients o seguidors. I aquestes empreses, com diuen Lazarsfeld i Merton són les que contracten publicitat en aquests mitjans[1]. No és estrany doncs que des dels mitjans s’intentin defugir notícies incòmodes i no es recolzin de manera explícita la crítica i el qüestionament dels ordres establerts[2].

Cal fer doncs cas als estudis d’audiència? És important conèixer el percentatge de població que llegeix els diaris? Evidentment que ho és però més com a barem de consum, i eina per decidir a on s’inclou publicitat, que no pas com a referència de l’impacte i la influència que en el públic poden provocar[3]. Sembla bastant clar que no s’ha de confondre un individu informat amb un individu compromès. El lector o l’oient d’un mitjà s’informa, sap de que parla però, sovint, no va més enllà[4], per la qual cosa el remot efecte manipulador queda més en l’àmbit de les possibilitats que no pas el de les realitats.

Si acceptem que els mitjans intenten manipular, tot i ser conscients de la dificultat, perquè gairebé tothom està d’acord amb que els mitjans donen al públic allò que el públic vol? Una primera resposta ens dirà que la rendibilitat de les empreses va per davant i que cal assegurar la fidelitat dels clients. Correcte, però… què ha estat primer? Un estudi de les preferències dels usuaris o una proposta del mitjà? El públic demana que se segueixi una determinada línia editorial o programàtica o ha estat el mitjà qui l’ha inculcat als seus seguidors? No ho puc assegurar però estic segur que de les dues coses trobaríem! Sinó…. com s’explica la pervivència de determinats programes? Sovint minoritaris…potser per això es mantenen, perquè donen prestigi i no molesten.[5]

He deixat entreveure que les empreses anunciants són en certa manera les que dicten quins missatges han de donar els mitjans i com ho han de fer. I la manera de fer-ho coincidirà sempre amb la línia del mitjà. Un anunci com el de BMW (m’agrada conduir), reposat i elegant difícilment conviurà amb un de Media-Market (jo no sóc tonto) perquè el seu públic objectiu és diferent i a ambdós públics de ben segur els hi agradarà llegir o escoltar informacions diferents. Un exemple d’avui mateix…polític què hi farem!, avui s’ha conegut que les oficines dels presidents de la Generalitat de Catalunya i del govern d’Espanya estan tancant data per una trobada entre els dos titulars, srs. Puigdemont i Rajoy. A TVE han dit que no està clara la iniciativa, a TV3 que ha estat del govern català. No es manipula, potser no, però uns es queden amb la indefinició i els altres atorguen l’acció (que sembla que hagi de donar més punts).

Una última referència, en aquest cas al paradigma de Lasswell. Diuen Lazersfeld i Merton uqe els Estats Units són diferents, entre d’altres coses perquè sovint es busca massa el perquè de tot plegat[6], ho dic perquè sempre he sentit que un bon periodista ha de tenir sempre presents 6 elements: Qui, Què, Quan, On, Com i Perquè i al conèixer el paradigma de Lasswell he pensat que es pregunta “amb quins efectes”? (influències) però no m’ha quedat gens clar si són els efectes que provoca o els efectes que pretén provocar. Em sembla que ho deia molt al principi: manipulen…o no!

 

[1] Lazarsfeld i MertOn p. 244

[2] Lazarsfeld i Merton p. 246

[3] Lazarsfeld i Merton p. 235

[4] Lazarsfeld i Merton p. 244

[5] Penso per exemple en els programes de TVE Saber y Ganar o Informe Semanal.

[6] Lazersfeld i Merton p. 234

Textos de referència:

Los medios de comunicación de masas, el gusto popular y la acción social organizada. (paul F. Lazarsfeld, Robert K. Merton)

La història de la recerca en comunicació (Jordi Busquet, Alfons Medina i Josep Sort)

N’hi ha per esverar-se…?

Tot i que avancem en el nostre camí pels mitjans de comunicació no puc deixar de tornar a la televisió per fer una referència al tractament que han tingut els darrers atemptats a Brussel•les. No s’han estalviat imatges crues i detallades que aporten ben poc a la informació en sí mateixa. S’han utilitzat imatges de qualitat ínfima si podien aportar una dosi extra de sensacionalisme. Si hi havia poques imatges es repetien en un bucle sense fi. Per acabar-ho d’adobar una televisió tancava el seu programa especial amb el següent anunci: “Les dejamos con las mejores imágenes, de lo que ha acontecido hoy en Bruselas. Los mejores momentos de los atentados en el aeropuerto y el metro de la ciudad belga”.
Entenc que el directe i els hàbits informatius a vegades juguen males passades i que una frase dita en un context o un altre es pot interpretar de manera ben diferent. De fet, tan seria que es digués “las mejores imágenes” com “las imágenes más impactantes”, en els dos casos es busca mantenir l’interès de l’audiència mitjançant el sensacionalisme, però les formes no s’haurien de perdre mai.
En la mateixa línia, una fotografia que ha estat vista de manera massiva en la que apareix una dona ensangonada, amb la roba estripada, sense sabates i la mirada perduda… la fotògrafa diu que professionalment tenia l’obligació de fer aquella fotografia i quan li retreuen la cruesa i la seguretat que no hi ha permís de divulgació de la dona retratada diu que eren en un espai públic i que imatges més dures han guanyat premis….
Tot plegat massa comercial i oportunista…clar que…ara penso… No serà oportunista també aquesta entrada en el meu blog?

Sobre la importància i els efectes de la televisió

Sembla evident que la televisió té una presència important a les nostres llars, només cal donar una ullada a la distribució de la majoria de les sales d’estar dels nostres pisos per adonar-se que estant orientades en funció de la posició de l’aparell televisiu. Una altra cosa és l’ús i la importància que li donem. Com que sóc un ferm convençut que la televisió és ben utilitzada per una gran majoria de les persones, acostumo a relativitzar força quan s’entra en debat seriós sobre les seves influències. Aquesta entrada vol ser en certa manera, una presentació de la meva manera de veure la televisió, tot i que entenc força els estudiosos que es preocupen dels seus efectes en la societat, la meva manera de ser fa que estigui segur que la televisió segueix sent una eina d’entreteniment i d’informació que està sempre supeditada a l’acceptació de l’audiència, per això no dominarà mai ella, sinó que serà dominada per les apetències de la societat.
Cert és que la gran majoria tenim televisor a casa i que quan aquest arriba per primera vegada causa una impressió important…

Mafalda compra tele13032016

Però també ho és que sabrem valorar què ens dóna, com ho hem de gestionar i de quina manera hem de deixar que ens condicioni. Hem de ser conscients que nosaltres estem per sobre de la televisió…

Mafalda Tele imaginació13032016

I sabem ben bé quan estem davant d’un tipus o altre de producte o missatge…

Mafalda tele cultura13032016
No és el meu ànim qüestionar els estudis o les opinions expressades en els textos que estudiem però em sembla evident que si s’escrivissin avui dia, serien ben diferents. Tindrien en compte la televisió de pagament, les plataformes digitals, les televisions a la carta i les possibilitats interactives. Un bon nombre de possibilitats que tenen les televisions per a fer-se presents en la nostra societat però també de la societat per a gestionar les televisions a la seva voluntat.

La informació… es transmet o es genera?

Si en un primer moment pensem que el deure de les persones que es dediquen a la informació és transmetre i comunicar allò que està passant, sembla clar que la informació que rebrà la societat serà la correcta i veritable. No obstant però, no es pot oblidar que els periodistes, abans de res, són persones i que tenen els seus punts de vista personals, les seves filies i les seves fòbies, les seves creences i els seus valors. Diu aquella vella dita que tot és segons el color del vidre amb el que es mira. Si, a més, el color li posem intencionadament, estarem informant del que passa però des d’una perspectiva. Cert és que en ocasions es troba qui és capaç d’informar de manera asèptica i objectiva però cada vegada resulta més estrany trobar-ho.
En l’afany de generar opinió, els diaris, les ràdios i les televisions han entrat en una “sana” competència a l’hora de contractar els opinadors que, afins a la ideologia dels editors, més rèdits els hi poden donar. Fins i tot n’hi ha alguns que són coneguts per la seva repetitiva costum de mentir, directament i sense subterfugis, però són vàlids per aconseguir l’audiència que avui dia domina el mercat de la comunicació. És el barem en que es fixen les empreses per incloure la seva publicitat en un o altre mitjà.
La gran pregunta és “es deixa influenciar la societat?” Segurament que si ho anem preguntant tothom ens dirà que no, que escolten però que són capaços de discernir què hi ha de cert en cada informació rebuda. És possible que fa uns anys, no gaires, la resposta general tingués quelcom d’ingenu, potser si que a tots ens podien manipular fàcilment. Avui dia però, vull creure que la immediatesa, varietat de fons, i l’ús de les xarxes socials fa cada vegada més difícil que s’arribi a manipular les persones…tot i que cada vegada s’intenti més!

Bloc a WordPress.com.

Up ↑