Cerca

jmfros

Un badaloní estudiant Humanitats

Mes

Abril 2016

L’escola de Frankfurt…em queda prou lluny!

mediterrani

He dit més d’una vegada que tinc una manera de veure i viure les coses que em sembla això que en diuen força mediterrània. Tranquil·la, relaxada, sempre amb un punt sorneguer, veient el got mig ple, optimista, esperançat, divertit i alegre. Així com sempre procuro trobar quelcom seriós a les coses banals, també busco i acabo trobant, el seu punt d’humor a les coses serioses. Valgui aquesta entrada personal per ajudar a entendre, al primer a qui pretén ajudar l’entrada és a mi mateix, com em costa d’assimilar els postulats dels pensadors de l’escola de Frankfurt.

Escola_Frankfurt_2

En el meu caminar pel Grau d’Humanitats m’he trobat l’escola de Frankfurt a diverses estacions, Sociologia, Psicologia, Filosofia, Coneixement i mètode, Mitjans de Comunicació…i potser alguna més… des de cap dels enfocaments he aconseguit empatitzar amb la filosofia dels Adorno, Horkheimer, Marcuse, Fromm, Benjamin i companyia! Sóc conscient que no ho van passar gens bé. Els hi va tocar viure una època en la que es va veure penalitzada la llibertat més preuada que ha de tenir una persona: la de pensar i dir-ho en veu alta. Van haver de fugir del seu país i van viure, d’aprop o de lluny, veritables atrocitats. De ben segur que amb un bagatge així esdevenir una persona optimista ha de resultar gairebé impossible.

Sóc, com deia, incapaç d’entendre el perquè del pessimisme en vers la societat que detecto en els escrits de l’escola de Frankfurt. No creuen en la gent, desconfien de la societat… fins i tot crec detectar una mena de sentiment que han estat escollits per guiar la societat cap un camí nou, cap un sistema més racional… i el que llegeixo no m’agrada. Tal vegada sóc incapaç de rebatre el que llegeixo, simplement no m’hi sento representat i, com fem amb els mitjans de comunicació, opto per passar-hi per sobre. Fins i tot m’ho estic passant bé llegint Baudrillard i estic segur que acabaré descobrint si és un gran entabanador o un àcid notari dels nostres dies.

Al final, resulta que tots ens ensenyen alguna cosa, els que ens resulten propers i els que trobem llunyans. Com els mitjans que llegim, “els propers ens reafirmen en els nostres valors” diem i sovint afegim…. “i els llunyants…encara ens hi reafirmen més!”.

Anuncis

Parlant d’Operación Palace…

Un programa que té una audiència de més de 5.200.000 espectadors i que assoleix una quota de pantalla de prop del 23% no és un programa qualsevol. Cal llegir però els ingredients previs que fan, o van fer, que fos un programa esperat:

  • Un Salvados de Jordi Évole
  • El 23 F
  • Una prèvia amb espectadors escollits i les seves declaracions

A primera vista podia semblar que Salvados no era el millor programa per tractar el tema en el format que es tractava però el compromís dels temes triats en anteriors edicions li donaven un marge. El programa en si mateix, però, donava unes claus que podien servir per a identificar-lo com a ficció:

  • Absència del presentador – director (habitualment hi surt)
  • Narració molt tradicional (I Salvados és innovador)
  • Absència total de polítics o d’altres persones implicades directament en els fets del 23F (exceptuant els periodistes Onega i Gabilondo)
  • Polític de minoria catalana inexistent
  • Tinent coronel d’intel·ligència inexistent
  • La “broma” de la caixa blanca

Tot i això el programa va produir un fenomen que sembla ser que ha estat rècord a Twitter: el de nombre més alt de piulades eliminades. I van ser alguns personatges destacats els que validaven el que el programa anava dient (Beatriz Talegon, responsable socialista de les joventuts, va arribar a dir que hi havia gent que ja era coneixedora dels fets que s’explicaven).

Entrant a la validesa o no del format, crec que no és comparable amb el d’Orson Welles per dues raons principalment:

  • El programa d’Orson Welles era un capítol d’una sèrie de lectures dramatitzades. El de Évole un programa de reportatges, habitualment de denuncia. És a dir el primer era de ficció, el segon no.
  • El programa d’Orson Welles va avisar, quan començava, que es tractava d’una ficció. El de Jordi Évole no ho va dir fins el final.

Diversos diaris, entre ells El Mundo, es van fer ressò d’una demanda presentada per la ” Asociación de Usuarios de la Comunicación (AUC)” davant de la “Comisión de Arbitraje, Quejas y Deontología de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (Fape)” contra el programa per haver-se saltat, com a mínim, 5 dels principis general del periodisme (els reprodueixo tal i com van aparèixer al diari):

Principio General 1

El periodista actuará siempre manteniendo los principios de profesionalidad y ética contenidos en el presente código deontológico.

Principio General 2

El primer compromiso ético del periodista es el respeto a la verdad.

Principio General 4

(…) el periodista respetará el derecho de las personas a su propia intimidad e imagen.

Principio de actuación 13

El compromiso con la búsqueda de la verdad llevará siempre al periodista a informar sólo sobre hechos de los cuales conozca su origen, sin falsificar documentos ni omitir informaciones esenciales, así como a no publicar material informativo falso, engañoso o deformado.

Principio de actuación 17

El periodista establecerá siempre una clara e inequívoca distinción entre los hechos que narra y lo que puedan ser opiniones, interpretaciones o conjeturas, aunque en el ejercicio de su actividad profesional no está obligado a ser neutral.

Jo no sé si programes com OPERACIÓN PALACE són necessaris, personalment penso que es tracta d’una empresa privada que fa un producte i el proposa al consumidor i haurà de ser aquest qui l’accepti o no. Si que penso que segurament impactarà més en l’espectador mitjà tipus, i li farà veure què poden arribar a intentar fer per tal de manipular-nos, que no pas un programa més científic i seriós que pretengui explicar el mateix.

 

http://www.elmundo.es/television/2014/04/03/533c50dfca47412c798b457d.html

 

LA MANIPULACIÓ DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ…O NO!

Podem parlar molt i aportar raonaments i proves en favor o en contra de que els mitjans de comunicació manipulen la societat. Possiblement no arribarem a un acord entre els que opinen una cosa i l’altra; en el que segurament no tindrem més remei que coincidir és en el fet que ho intenten…i ho intenten fins i tot quan són objectius! És a dir, en aquell moment ens estan intentant dir “sigueu fidels al nostre mitjà, que és objectiu, no seguiu els altres”. En el fons els mitjans de comunicació es deuen a les empreses que els hi donen suport més que no pas als seus lectors, oients o seguidors. I aquestes empreses, com diuen Lazarsfeld i Merton són les que contracten publicitat en aquests mitjans[1]. No és estrany doncs que des dels mitjans s’intentin defugir notícies incòmodes i no es recolzin de manera explícita la crítica i el qüestionament dels ordres establerts[2].

Cal fer doncs cas als estudis d’audiència? És important conèixer el percentatge de població que llegeix els diaris? Evidentment que ho és però més com a barem de consum, i eina per decidir a on s’inclou publicitat, que no pas com a referència de l’impacte i la influència que en el públic poden provocar[3]. Sembla bastant clar que no s’ha de confondre un individu informat amb un individu compromès. El lector o l’oient d’un mitjà s’informa, sap de que parla però, sovint, no va més enllà[4], per la qual cosa el remot efecte manipulador queda més en l’àmbit de les possibilitats que no pas el de les realitats.

Si acceptem que els mitjans intenten manipular, tot i ser conscients de la dificultat, perquè gairebé tothom està d’acord amb que els mitjans donen al públic allò que el públic vol? Una primera resposta ens dirà que la rendibilitat de les empreses va per davant i que cal assegurar la fidelitat dels clients. Correcte, però… què ha estat primer? Un estudi de les preferències dels usuaris o una proposta del mitjà? El públic demana que se segueixi una determinada línia editorial o programàtica o ha estat el mitjà qui l’ha inculcat als seus seguidors? No ho puc assegurar però estic segur que de les dues coses trobaríem! Sinó…. com s’explica la pervivència de determinats programes? Sovint minoritaris…potser per això es mantenen, perquè donen prestigi i no molesten.[5]

He deixat entreveure que les empreses anunciants són en certa manera les que dicten quins missatges han de donar els mitjans i com ho han de fer. I la manera de fer-ho coincidirà sempre amb la línia del mitjà. Un anunci com el de BMW (m’agrada conduir), reposat i elegant difícilment conviurà amb un de Media-Market (jo no sóc tonto) perquè el seu públic objectiu és diferent i a ambdós públics de ben segur els hi agradarà llegir o escoltar informacions diferents. Un exemple d’avui mateix…polític què hi farem!, avui s’ha conegut que les oficines dels presidents de la Generalitat de Catalunya i del govern d’Espanya estan tancant data per una trobada entre els dos titulars, srs. Puigdemont i Rajoy. A TVE han dit que no està clara la iniciativa, a TV3 que ha estat del govern català. No es manipula, potser no, però uns es queden amb la indefinició i els altres atorguen l’acció (que sembla que hagi de donar més punts).

Una última referència, en aquest cas al paradigma de Lasswell. Diuen Lazersfeld i Merton uqe els Estats Units són diferents, entre d’altres coses perquè sovint es busca massa el perquè de tot plegat[6], ho dic perquè sempre he sentit que un bon periodista ha de tenir sempre presents 6 elements: Qui, Què, Quan, On, Com i Perquè i al conèixer el paradigma de Lasswell he pensat que es pregunta “amb quins efectes”? (influències) però no m’ha quedat gens clar si són els efectes que provoca o els efectes que pretén provocar. Em sembla que ho deia molt al principi: manipulen…o no!

 

[1] Lazarsfeld i MertOn p. 244

[2] Lazarsfeld i Merton p. 246

[3] Lazarsfeld i Merton p. 235

[4] Lazarsfeld i Merton p. 244

[5] Penso per exemple en els programes de TVE Saber y Ganar o Informe Semanal.

[6] Lazersfeld i Merton p. 234

Textos de referència:

Los medios de comunicación de masas, el gusto popular y la acción social organizada. (paul F. Lazarsfeld, Robert K. Merton)

La història de la recerca en comunicació (Jordi Busquet, Alfons Medina i Josep Sort)

Bloc a WordPress.com.

Up ↑