Un programa que té una audiència de més de 5.200.000 espectadors i que assoleix una quota de pantalla de prop del 23% no és un programa qualsevol. Cal llegir però els ingredients previs que fan, o van fer, que fos un programa esperat:
- Un Salvados de Jordi Évole
- El 23 F
- Una prèvia amb espectadors escollits i les seves declaracions
A primera vista podia semblar que Salvados no era el millor programa per tractar el tema en el format que es tractava però el compromís dels temes triats en anteriors edicions li donaven un marge. El programa en si mateix, però, donava unes claus que podien servir per a identificar-lo com a ficció:
- Absència del presentador – director (habitualment hi surt)
- Narració molt tradicional (I Salvados és innovador)
- Absència total de polítics o d’altres persones implicades directament en els fets del 23F (exceptuant els periodistes Onega i Gabilondo)
- Polític de minoria catalana inexistent
- Tinent coronel d’intel·ligència inexistent
- La “broma” de la caixa blanca
Tot i això el programa va produir un fenomen que sembla ser que ha estat rècord a Twitter: el de nombre més alt de piulades eliminades. I van ser alguns personatges destacats els que validaven el que el programa anava dient (Beatriz Talegon, responsable socialista de les joventuts, va arribar a dir que hi havia gent que ja era coneixedora dels fets que s’explicaven).
Entrant a la validesa o no del format, crec que no és comparable amb el d’Orson Welles per dues raons principalment:
- El programa d’Orson Welles era un capítol d’una sèrie de lectures dramatitzades. El de Évole un programa de reportatges, habitualment de denuncia. És a dir el primer era de ficció, el segon no.
- El programa d’Orson Welles va avisar, quan començava, que es tractava d’una ficció. El de Jordi Évole no ho va dir fins el final.
Diversos diaris, entre ells El Mundo, es van fer ressò d’una demanda presentada per la ” Asociación de Usuarios de la Comunicación (AUC)” davant de la “Comisión de Arbitraje, Quejas y Deontología de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (Fape)” contra el programa per haver-se saltat, com a mínim, 5 dels principis general del periodisme (els reprodueixo tal i com van aparèixer al diari):
Principio General 1
El periodista actuará siempre manteniendo los principios de profesionalidad y ética contenidos en el presente código deontológico.
Principio General 2
El primer compromiso ético del periodista es el respeto a la verdad.
Principio General 4
(…) el periodista respetará el derecho de las personas a su propia intimidad e imagen.
Principio de actuación 13
El compromiso con la búsqueda de la verdad llevará siempre al periodista a informar sólo sobre hechos de los cuales conozca su origen, sin falsificar documentos ni omitir informaciones esenciales, así como a no publicar material informativo falso, engañoso o deformado.
Principio de actuación 17
El periodista establecerá siempre una clara e inequívoca distinción entre los hechos que narra y lo que puedan ser opiniones, interpretaciones o conjeturas, aunque en el ejercicio de su actividad profesional no está obligado a ser neutral.
Jo no sé si programes com OPERACIÓN PALACE són necessaris, personalment penso que es tracta d’una empresa privada que fa un producte i el proposa al consumidor i haurà de ser aquest qui l’accepti o no. Si que penso que segurament impactarà més en l’espectador mitjà tipus, i li farà veure què poden arribar a intentar fer per tal de manipular-nos, que no pas un programa més científic i seriós que pretengui explicar el mateix.
http://www.elmundo.es/television/2014/04/03/533c50dfca47412c798b457d.html
jmfros 
13 Abril, 2016 at 3:40 pm
A la teva pregunta, “jo no sé si programes con OPERACIÓN PALACE són necessaris…” Essent una mica filosòfic, quantes coses a la vida no són necessàries i en canvi es fan, com per exemple aquesta estúpida moda vendre la fruita pelada i envasada en recipients de plàstic, recipients tan perjudicials per la seva generació de residus i que no fan una altra funció que la mateixa de la pròpia pell de la fruita. Però vaja, jo trobo que sí són necessaris.
En una TV on el format “teleporqueria” sembla donar grans quotes d’audiència, ja és hora de crear un espectacle diferent, doncs cal recordar que la televisió no va ser creada per informar, sinó per distreure (BUSQUET DURAN, MEDINA, SORT, pàgina 19). A mi per exemple, m’agraden les sèries, inclús més que les pel·lícules, però no qualsevol sèrie, sinó aquella que em permeti reflexionar sobre quelcom de la nostra realitat, més subjectiva o més global, però que en definitiva, desperti en mi el “dubte”. I aquell “Salvados” a mi em va fer dubtar, pot ser per ser massa jove i no haver viscut mai sota una dictadura…
Anem parlant,
BIBLIOGRAFIA:
BUSQUET, Jordi. MEDINA, Alfons, SORT, Josep. “La història de la recerca en comunicació” (2016). UOC, Barcelona.
M'agradaM'agrada
13 Abril, 2016 at 6:26 pm
Comparteixo en bona part l’anàlisi que fas del programa en qüestió.
No sabia, però, que hi havia hagut una denúncia posterior, els arguments de la qual em semblen patètics perquè aquests 5 principis que esmenta se’ls posen per barret un bon nombre de programes i també de periodistes.
I responent a la teva pregunta jo penso que si que fan falta programes d’aquest tipus.
Jo el vaig veure en directe i tot i que al principi m’ho vaig empassar cap a la meitat ja vaig veure que la cosa anava de conya.
Després, en veure el munt de reaccions que va originar vaig veure que l’Évole l’havia clavada.
El que realment em sorprèn és el munt de rèpliques que generen aquests programes, la majoria molt superficials perquè ni tan sols es pregunten el per què.
És com la cremada de la constitució espanyola de l’Empar Moliné del passat dilluns. Ha generat indignació a les espanyes, però ningú ha intentat entendre’n la moralina. Només importa el què, el per què no genera audiència.
Salut
M'agradaM'agrada
13 Abril, 2016 at 9:48 pm
Bon vespre,
M’ha agradat molt la síntesi i anàlisi que has fet del Salvados 23-F, tant del programa com de la seva repercussió.
Ens llegim!
M'agradaM'agrada
14 Abril, 2016 at 9:31 am
Reblogged this on stardustcomblog and commented:
Bones company¡¡
M’agradat molt la teva reflexió, ben estructurada i amb gran rigor. A la pregunta que et fas sobre, si són necessaris programes com Operación Palace?. Jo penso que sí, tot allò que et faci pensar i reflexionar des d’una perspectiva crítica ens pot ajudar a madurar com a individus i com a societat, per tan benvinguts siguin programes com Operación Palace.
“Una idea alternativa de democracia es la de que no debe permitirse que la gente se haga cargo de sus propios asuntos, a la vez que los medios de información deben estar fuerte y rígidamente controlados.”
M'agradaM'agrada
14 Abril, 2016 at 9:32 am
Bones company¡¡
M’agradat molt la teva reflexió, ben estructurada i amb gran rigor. A la pregunta que et fas sobre, si són necessaris programes com Operación Palace?. Jo penso que sí, tot allò que et faci pensar i reflexionar des d’una perspectiva crítica ens pot ajudar a madurar com a individus i com a societat, per tan benvinguts siguin programes com Operación Palace.
“Una idea alternativa de democracia es la de que no debe permitirse que la gente se haga cargo de sus propios asuntos, a la vez que los medios de información deben estar fuerte y rígidamente controlados.” ( Noam Chomsky)
M'agradaM'agrada
14 Abril, 2016 at 12:03 pm
Et felicito pel teu post! certament però voldria dir que jo veig aquest document televisiu com programa d’entreteniment, com un que es deia LA CAJA. En definitiva, un examen a l’espectador, una mostra descarada de com ens pensem lliures sense ser-ho. Si ha aixecat tanta polsaguera suposo que és per com ha quedat demostrat que els mitjans de comunicació són fàcilment “manipulables”. Si bé hi ha uns principis que regeixen la professió informativa caldria no oblidar que hi ha forces superiors (econòmiques) que poden abduir els sentits i fer que es publiqui el que es vol i com es vol segons els seus interessos.
M'agradaLiked by 1 person
14 Abril, 2016 at 5:51 pm
Josep Mª, has fet una síntesi estupenda!. Sincerament. A mi el programa, com es desprèn de la meva entrada, no tant sols em sembla necessari, sinó del tot imprescindible. Per què? Perquè transcendeixen el mer producte comunicatiu i d’entreteniment i penso que contribueixen a eixamplar el debat, forçant l’espectador a un nivell de compromís i atenció gens sovintejats. Com ja vaig escriure penso que -si bé és cert que hi havia indicis que et parlaven d’una ficció- la imaginació està poc exercitada en la televisió…A més aquests programes, en cert sentit, tenen un poder catàrtic molt atractiu. En fi, és que trobo la televisió molt avorrida…
M'agradaM'agrada
15 Abril, 2016 at 6:29 pm
Josep Maria, aquest va ser un dels motius pels quals la gent no va dubtar del que sentia, perquè pensava que es tractava d’un “Salvados”; un programa de denúncia amb una trajectòria seria i rigorosa. Membres de l’equip de Jordi Évole van aclarir, però, que “Operación Palace” no formava part del programa. “(…) No es ‘Salvados’, es un programa especial (…)” es van afanyar a dir després de veure el revol que es va muntar. Segurament van veure perillar la credibilitat del programa i del mateix Évole….
M'agradaM'agrada
16 Abril, 2016 at 8:21 pm
Hola Josep Maria,
M’ha agradat l’anàlisi que has fet. Trobo que programes així, és a dir, programes que busquen despertar o incentivar una reflexió al voltant d’un tema concret són necessaris en la societat actual ja que últimament els mitjans de comunicació estan adquirint majoritàriament un caire d’entreteniment i èxit d’audiència màxim (tot i que sabem que es tracta d’un sistema de comunicació l’objectiu del qual és informar i “distreure” el públic). S’estan oblidant del poder que tenen els mitjans més enllà del de distreure a l’espectador i es perden possibilitats d’obrir diàlegs, debats (afavorits o més “oberts” gràcies a Internet) gràcies a temes que porten a la reflexió; encara que es tracti d’analitzar els mitjans mateixos.
Rebeca Franqueza
M'agradaM'agrada
21 Abril, 2016 at 8:26 pm
Jo encara afegiria una altra diferència entre ambdós productes: com es va produir la mediació. Als anys 30 no hi havia tantes possibilitats d’accedir a la informació, mentre que al 2014 les persones podien veure el reportatge i utilitzar el Twitter o altres per obtenir més informació sobre el què el reportatge explicava. La diferència és cabdal per analitzar com podien, o no, influenciar a la població.
M'agradaM'agrada
28 Abril, 2016 at 1:30 pm
Bona entrada! M’ha agradat molt això de que twiter va fer un rècord de piulades eliminades, és que a ningú li agrada passar per ingenu i menys per mentider en el cas dels que deien saber-ho tot. Les xarxes socials no deixen de ser un mirall de la vida real i aquí és fàcil comprovar els efectes dels mitjans de comunicació.
Sobre la denúncia de l’associació que indiques cal dir que el periodista no va faltar a la veritat, doncs va fer saber que era un reportatge-ficció abans d’acabar l’emissió. L’experiment tampoc va ser una idea original seva, ja s’havia fet a França el 2002 amb el documental fictici Operación Luna.
M'agradaM'agrada