Cerca

jmfros

Un badaloní estudiant Humanitats

Mes

Mai 2016

Els mitjans no són tan poderosos, o si…

Volia acabar aquesta aventura d’un blog temàtic fent un repàs a les coses de les que hem anat parlant aquests dies. Des dels monopolis que s’estan creant en l’àmbit de la comunicació fins a les influències o manipulacions que es pode fer a la societat. Abans de res però volia fer un apunt sobre un aspecte que no hem tractat, o al menys jo no he trobat: De qui són els mitjans de comunicació? Vaig treballar uns quants anys en un grup de comunicació, de fet eren agències de publicitat en els diferents vessats que toca (màrqueting, publicitat, sponsorització, mecenatge, events….), la feina era dura i exigent però ens agradava…fins que el grup va ser comprat per un gran grup inversor al qual ja li era igual si feiem un anunci del VW Golf xulo o no, només volia resultats econòmics. Doncs això, de qui són ara els mitjans? Són de persones que creuen en el periodisme? Són de periodistes (l’Ara té uns referents perquè ho sembli però…la resta també?). A qui pertanyen les cadenes de televisió? Qui són els accionistes de les S.A.? si hi aprofundim acabarem trobant-nos més d’una sorpresa. N’estic segur.

Dos grans eixos em queden presents:

Cada vegada resulta més difícil subsistir fora d’un gran grup de comunicació. Només es pot fer si s’aconsegueix una personalitat molt acusada, cosa que provocarà tenir un públic fidel tot i ser conscient d’estar en franca minoria. L’afinitat dels grups de comunicació amb els partits polítics i els grans grups econòmics els porta ha ser altaveu del que els que tenen el poder volen comunicar, i així ho fan. Per això la informació és cada vegada més lineal.

Els mitjans intenten manipular i ho aconsegueixen en part silenciant aquelles notícies que els resulten molestes. Però cada vegada resulta més difícil, el fenomen de les xarxes socials, amb tots els seus inconvenients i “però” que els hi vulguem posar, obliga als mitjans tradicionals a estar molt atents perquè quan una cosa salta a la xarxa ja és notícia i ells n’han de parlar. Això ha comportat una situació sovint curiosa, m’explico. Sempre han existit les notícies en forma de “globus sonda”, es deixaven anar i depèn de la resposta del públic la cosa anava endavant o no. Per posar un exemple, recordo una campanya publicitària que vaig fer anunciant un estri per escalfar el gel de bany, estri que no existia i que només es fabricaria si les botigues en detectaven demanda. la demanda no va ser l’esperada i l’estri no es va produir. La campanya si! Doncs ara, tant mitjans, com polítics, esportistes i tothom que creu que el que ell diu es rellevant, ho aboca a les xarxes… fa una piulada i… a veure què diuen! Em sembla tan primari que no entenc com algú pot pensar que se’l prendran seriosament.

Com em deia un polític dels d’abans, d’aquells que pensen que fer política és servir la societat, “Josep Maria no desitgis mai tenir poder, anhela tenir autoritat” i seguia “que et valorin pel que fas i no pel que els hi pots fer”. Doncs així em miro jo els mitjans…els hi dic “ep, avui us llegeixo, escolto o miro però si detecto que falteu a la veritat, demà ja no ho faré!”

CIUTAT MORTA en clau de comunicació

ciutat morta

Hem parlat molt del documental CIUTAT MORTA, dels seus efectes, del seu perquè, del que va representar…Ho hem fet en múltiples entrades als nostres blog i també a l’espai de debat. Això sol ja demostra que l’objectiu primigeni de la pel·lícula s’ha complert amb escreix. Un objectiu que no era cap altre, crec que jo, que no deixar caure en l’oblit una noia que va decidir llevar-se la vida empesa per una situació injusta que estava vivint, millor dit, que estava patint. Perquè, em sembla a mi, que hi ha molts coses discutibles en els cas de l’agent de la guàrdia urbana de Barcelona que va ser agredit en el decurs d’una operació policial, quedant en estat de coma. Hi ha moltes coses fins i tot opinables, però el que per a mi queda fora de dubte és que Patricia Heras no era culpable. I no parlo de proves, testimonis ni sentències, parlo del retrat d’una noia que ens fa arribar el documental un retrat que ens diu que ella no va ser.

A partir d’aquí voldria centrar-me en el fet comunicatiu de la pel·lícula, en com està feta, en el missatge que pretén enviar i en si ho aconsegueix i com. per a mi és evident que aconsegueix el que volia i que ho fa utilitzant les armes de la comunicació. amb un guió estudiat i portat a terme amb els ressorts que dóna la possibilitat de tancar un producte comunicatiu d’autor. A Ciutat Morta només apareix una part de la història, s’explica que l’altra no hi ha volgut participar i que, a més, es de sobres coneguda per a tothom. cert! Però tant cert com que no apareix a la pel·lícula, per tant no hi ha contrast. Tot al voltant de Ciutat Morta està treballat per a generar empatia amb la història que s’hi explica, des de l’ocupació del Palacio del Cinema, reconvertit en cinema Patricia Heras, fins la mesura i contenció amb que s’expliquen els amics, advocats i implicats en el cas. Tots parlen continguts, no hi ha ràbia, no hi ha crispació.

patricia-heras-860x450_c

Per altra banda, la llarga seqüència del gimnàs (amb el rellotge de fons mostrant el que dura un minut) fa palès el patiment que pot tenir algú a qui estan pegant durant 60 segons. Un recurs genial, gens cridaner però que penetra fins el moll de l’os de l’espectador.

Sin título

Jo no vull entrar en sentències judicials, si dubtem de la justícia, se’ns esquerda el sistema…i ja està prou malmès. Si que penso que cal fer un seguiment acurat de les lleis per canviar-les quan no serveixen a la societat. I només voldria parlar de Ciutat Morta com a producte de comunicació i en aquest aspecte és gairebé perfecte.

ELS FILS DE LA COMUNICACIÓ NO ES MOUEN SOLS!

Podem seguir donant voltes als intents manipuladors dels mitjans de comunicació de masses. Podem seguir discutint si són objectius o no ho són. Fins i tot, podem defensar amb abraonament que nosaltres en som molt d’objectius, per acabar, tots plegats buscant el mitjà que ens diu allò que volem sentir i buscant sempre el diari o el programa en el que escriurà o parlarà el nostre comunicador de referència. Potser és que a la fi haurem d’admetre que l’objectivitat, a l’hora de relatar els fets que passen a la nostra societat, és una característica que resulta gairebé impossible de reclamar. Una altra cosa serà demanar o exigir que aquells que fan publica la seva opinió o relaten uns fets, ens diguin clarament que la que diuen és la seva versió que no vol dir que sigui realment el relat del que ha succeït realment. Tenim clar que en el viatge que fan les paraules i fins i tot les imatges entre els emissors i els receptors passen tantes coses intangibles que el que un entén potser no té res a veure amb el que l’altre explica. Heu sentit més d’una vegada, segur, l’expressió “es que no m’han entès!”… amb el fàcil que hagués estat dir “es que no m’he sabut explicar!”…

He volgut fer aquesta mena de posicionament abans de comentar algunes coses dels filtres que Herman i Chomsky ens diuen que pateixen les notícies abans d’arribar a la societat que les ha de rebre i conèixer. En això que ells anomenen “Un modelo de propaganda” hi crec percebre de manera subjacent l’afirmació de Walter Lippmann quan parla de “la revolució de l’art de la democràcia[1]. I hi veig un punt àcid d’amargor, com de batalla perduda, davant la necessitat de combatre el poder amb la raó i la impossibilitat que aquesta acabi guanyant. Perquè Herman i Chomsky ens venen a deixar clar que allò que expliquen, els filtres, és quelcom establert i sense possible marxa enrere. Només una cosa em fa pensar que potser no sigui ben bé així: per ells és un gran avenç la forta implantació de la televisió per cable… què escriurien ara d’una televisió que fins i tot fa continguts exclusius per internet?

Els cinc filtres que expliciten Herman i Chomsky gairebé es van deixant pas d’una manera automàtica i són conseqüència del filtre anterior. Excepte l’últim, el que fa referència a l’anticomunisme recalcitrant, i aquest no el tinc en compte perquè els altres quatre podrien ser aplicats a gairebé tots els països del món i…alguns de comunistes encara en queden. Per a mi, aquest cinquè filtre el passaria a una cosa així com despertar la por i la desconfiança vers els règims polítics i econòmics oposats al nostre. Atiar constantment les desgràcies que aquests ens podrien portar si algun dia s’instal·lessin a la nostra societat.

Des que van aparèixer, els mitjans de comunicació de masses han esdevingut unes companyies mercantils de tal magnitud que la seva propietat ha estat cobejada pels grans grups inversors. La comunicació ja no és un servei públic sinó que és un dels negocis més lucratius que hi ha. De la necessitat de mantenir la seva rendibilitat se’n deriva que tenir contents els clients resulti imprescindible… i els clients dels mitjans són les empreses que s’hi anuncien, governs inclosos. Resulta gairebé de calaix que un mitjà no publicarà mai res que pugui incomodar als seus anunciants. Això si, de tant en tant podrà fer una excepció per venir a dir: mireu que amplis de mires som que qüestionem fins i tot les nostres actuacions (i les dels nostres clients)… sempre ho faran en coses menors i segurament ja resoltes de manera satisfactòria per a la societat. Seran doncs els grups de pressió econòmics i governamentals els que dictaran quines notícies tenen preferència i cal destacar, sovint amb la intenció de que resulti gairebé impossible que d’altres ocupin un lloc que segurament els hi pertocaria. Si en algun moment, un mitjà s’escapa de les normes no escrites però si marcades, no trigarà en rebre la corresponent advertència per part de qui paga.

Tot plegat ens ve a dir que les notícies que ens arriben no es generen per la seva pròpia importància sinó que hi ha qui s’ocupa de moure els fils perquè cadascú rebi les notícies que ha de rebre. No fos que si en revés d’altres se li pogués ocórrer pensar. Ja resulta encertat el títol del llibre d’Herman i Chomsky, ja… “Els guardians de la llibertat”…encara seríem capaços d’alliberar-la la llibertat!.

[1] Busquet – Medina – Sort p.27: L’acceptació per part de la població d’una cosa inicialment no desitjada mitjançant noves tècniques de propaganda..

Textos de referència:

Un modelo de propaganda, cap 1 de Los guardianes de la libertad. Noam Chomsky i Edward S. Herman., Ed.Crítica. Barcelona 1990.

La recerca comunicativa Jordi Busquet, Alfons Medina i Josep Sort. a Mitjans de cmunicació digital: Història i actualitat. FUOC.2010

 

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑