Podem seguir donant voltes als intents manipuladors dels mitjans de comunicació de masses. Podem seguir discutint si són objectius o no ho són. Fins i tot, podem defensar amb abraonament que nosaltres en som molt d’objectius, per acabar, tots plegats buscant el mitjà que ens diu allò que volem sentir i buscant sempre el diari o el programa en el que escriurà o parlarà el nostre comunicador de referència. Potser és que a la fi haurem d’admetre que l’objectivitat, a l’hora de relatar els fets que passen a la nostra societat, és una característica que resulta gairebé impossible de reclamar. Una altra cosa serà demanar o exigir que aquells que fan publica la seva opinió o relaten uns fets, ens diguin clarament que la que diuen és la seva versió que no vol dir que sigui realment el relat del que ha succeït realment. Tenim clar que en el viatge que fan les paraules i fins i tot les imatges entre els emissors i els receptors passen tantes coses intangibles que el que un entén potser no té res a veure amb el que l’altre explica. Heu sentit més d’una vegada, segur, l’expressió “es que no m’han entès!”… amb el fàcil que hagués estat dir “es que no m’he sabut explicar!”…

He volgut fer aquesta mena de posicionament abans de comentar algunes coses dels filtres que Herman i Chomsky ens diuen que pateixen les notícies abans d’arribar a la societat que les ha de rebre i conèixer. En això que ells anomenen “Un modelo de propaganda” hi crec percebre de manera subjacent l’afirmació de Walter Lippmann quan parla de “la revolució de l’art de la democràcia[1]. I hi veig un punt àcid d’amargor, com de batalla perduda, davant la necessitat de combatre el poder amb la raó i la impossibilitat que aquesta acabi guanyant. Perquè Herman i Chomsky ens venen a deixar clar que allò que expliquen, els filtres, és quelcom establert i sense possible marxa enrere. Només una cosa em fa pensar que potser no sigui ben bé així: per ells és un gran avenç la forta implantació de la televisió per cable… què escriurien ara d’una televisió que fins i tot fa continguts exclusius per internet?

Els cinc filtres que expliciten Herman i Chomsky gairebé es van deixant pas d’una manera automàtica i són conseqüència del filtre anterior. Excepte l’últim, el que fa referència a l’anticomunisme recalcitrant, i aquest no el tinc en compte perquè els altres quatre podrien ser aplicats a gairebé tots els països del món i…alguns de comunistes encara en queden. Per a mi, aquest cinquè filtre el passaria a una cosa així com despertar la por i la desconfiança vers els règims polítics i econòmics oposats al nostre. Atiar constantment les desgràcies que aquests ens podrien portar si algun dia s’instal·lessin a la nostra societat.

Des que van aparèixer, els mitjans de comunicació de masses han esdevingut unes companyies mercantils de tal magnitud que la seva propietat ha estat cobejada pels grans grups inversors. La comunicació ja no és un servei públic sinó que és un dels negocis més lucratius que hi ha. De la necessitat de mantenir la seva rendibilitat se’n deriva que tenir contents els clients resulti imprescindible… i els clients dels mitjans són les empreses que s’hi anuncien, governs inclosos. Resulta gairebé de calaix que un mitjà no publicarà mai res que pugui incomodar als seus anunciants. Això si, de tant en tant podrà fer una excepció per venir a dir: mireu que amplis de mires som que qüestionem fins i tot les nostres actuacions (i les dels nostres clients)… sempre ho faran en coses menors i segurament ja resoltes de manera satisfactòria per a la societat. Seran doncs els grups de pressió econòmics i governamentals els que dictaran quines notícies tenen preferència i cal destacar, sovint amb la intenció de que resulti gairebé impossible que d’altres ocupin un lloc que segurament els hi pertocaria. Si en algun moment, un mitjà s’escapa de les normes no escrites però si marcades, no trigarà en rebre la corresponent advertència per part de qui paga.

Tot plegat ens ve a dir que les notícies que ens arriben no es generen per la seva pròpia importància sinó que hi ha qui s’ocupa de moure els fils perquè cadascú rebi les notícies que ha de rebre. No fos que si en revés d’altres se li pogués ocórrer pensar. Ja resulta encertat el títol del llibre d’Herman i Chomsky, ja… “Els guardians de la llibertat”…encara seríem capaços d’alliberar-la la llibertat!.

[1] Busquet – Medina – Sort p.27: L’acceptació per part de la població d’una cosa inicialment no desitjada mitjançant noves tècniques de propaganda..

Textos de referència:

Un modelo de propaganda, cap 1 de Los guardianes de la libertad. Noam Chomsky i Edward S. Herman., Ed.Crítica. Barcelona 1990.

La recerca comunicativa Jordi Busquet, Alfons Medina i Josep Sort. a Mitjans de cmunicació digital: Història i actualitat. FUOC.2010

 

Anuncis