ciutat morta

Hem parlat molt del documental CIUTAT MORTA, dels seus efectes, del seu perquè, del que va representar…Ho hem fet en múltiples entrades als nostres blog i també a l’espai de debat. Això sol ja demostra que l’objectiu primigeni de la pel·lícula s’ha complert amb escreix. Un objectiu que no era cap altre, crec que jo, que no deixar caure en l’oblit una noia que va decidir llevar-se la vida empesa per una situació injusta que estava vivint, millor dit, que estava patint. Perquè, em sembla a mi, que hi ha molts coses discutibles en els cas de l’agent de la guàrdia urbana de Barcelona que va ser agredit en el decurs d’una operació policial, quedant en estat de coma. Hi ha moltes coses fins i tot opinables, però el que per a mi queda fora de dubte és que Patricia Heras no era culpable. I no parlo de proves, testimonis ni sentències, parlo del retrat d’una noia que ens fa arribar el documental un retrat que ens diu que ella no va ser.

A partir d’aquí voldria centrar-me en el fet comunicatiu de la pel·lícula, en com està feta, en el missatge que pretén enviar i en si ho aconsegueix i com. per a mi és evident que aconsegueix el que volia i que ho fa utilitzant les armes de la comunicació. amb un guió estudiat i portat a terme amb els ressorts que dóna la possibilitat de tancar un producte comunicatiu d’autor. A Ciutat Morta només apareix una part de la història, s’explica que l’altra no hi ha volgut participar i que, a més, es de sobres coneguda per a tothom. cert! Però tant cert com que no apareix a la pel·lícula, per tant no hi ha contrast. Tot al voltant de Ciutat Morta està treballat per a generar empatia amb la història que s’hi explica, des de l’ocupació del Palacio del Cinema, reconvertit en cinema Patricia Heras, fins la mesura i contenció amb que s’expliquen els amics, advocats i implicats en el cas. Tots parlen continguts, no hi ha ràbia, no hi ha crispació.

patricia-heras-860x450_c

Per altra banda, la llarga seqüència del gimnàs (amb el rellotge de fons mostrant el que dura un minut) fa palès el patiment que pot tenir algú a qui estan pegant durant 60 segons. Un recurs genial, gens cridaner però que penetra fins el moll de l’os de l’espectador.

Sin título

Jo no vull entrar en sentències judicials, si dubtem de la justícia, se’ns esquerda el sistema…i ja està prou malmès. Si que penso que cal fer un seguiment acurat de les lleis per canviar-les quan no serveixen a la societat. I només voldria parlar de Ciutat Morta com a producte de comunicació i en aquest aspecte és gairebé perfecte.

Anuncis