Hem parlat molt del documental CIUTAT MORTA, dels seus efectes, del seu perquè, del que va representar…Ho hem fet en múltiples entrades als nostres blog i també a l’espai de debat. Això sol ja demostra que l’objectiu primigeni de la pel·lícula s’ha complert amb escreix. Un objectiu que no era cap altre, crec que jo, que no deixar caure en l’oblit una noia que va decidir llevar-se la vida empesa per una situació injusta que estava vivint, millor dit, que estava patint. Perquè, em sembla a mi, que hi ha molts coses discutibles en els cas de l’agent de la guàrdia urbana de Barcelona que va ser agredit en el decurs d’una operació policial, quedant en estat de coma. Hi ha moltes coses fins i tot opinables, però el que per a mi queda fora de dubte és que Patricia Heras no era culpable. I no parlo de proves, testimonis ni sentències, parlo del retrat d’una noia que ens fa arribar el documental un retrat que ens diu que ella no va ser.
A partir d’aquí voldria centrar-me en el fet comunicatiu de la pel·lícula, en com està feta, en el missatge que pretén enviar i en si ho aconsegueix i com. per a mi és evident que aconsegueix el que volia i que ho fa utilitzant les armes de la comunicació. amb un guió estudiat i portat a terme amb els ressorts que dóna la possibilitat de tancar un producte comunicatiu d’autor. A Ciutat Morta només apareix una part de la història, s’explica que l’altra no hi ha volgut participar i que, a més, es de sobres coneguda per a tothom. cert! Però tant cert com que no apareix a la pel·lícula, per tant no hi ha contrast. Tot al voltant de Ciutat Morta està treballat per a generar empatia amb la història que s’hi explica, des de l’ocupació del Palacio del Cinema, reconvertit en cinema Patricia Heras, fins la mesura i contenció amb que s’expliquen els amics, advocats i implicats en el cas. Tots parlen continguts, no hi ha ràbia, no hi ha crispació.
Per altra banda, la llarga seqüència del gimnàs (amb el rellotge de fons mostrant el que dura un minut) fa palès el patiment que pot tenir algú a qui estan pegant durant 60 segons. Un recurs genial, gens cridaner però que penetra fins el moll de l’os de l’espectador.
Jo no vull entrar en sentències judicials, si dubtem de la justícia, se’ns esquerda el sistema…i ja està prou malmès. Si que penso que cal fer un seguiment acurat de les lleis per canviar-les quan no serveixen a la societat. I només voldria parlar de Ciutat Morta com a producte de comunicació i en aquest aspecte és gairebé perfecte.
jmfros 
27 Mai, 2016 at 4:15 pm
Josep Maria, tens tota la raó quan dius que cal no qüestionar la justícia; altra cosa és que si no estem d’acord amb el sistema, mirem de canviar-lo amb les eines democràtiques de que disposem. De totes maneres, penso que el debat va més enllà. El que vull dir és que el que no pot ser de cap manera és que si es detecta una conducta reprovable, es giri el cap per no veure-la. Que la Patricia, com els seus companys, era innocent, crec que un fet en el que estem tots d’acord. Que tingui la mala sort d’anar a topar amb un policia que actua de manera qüestionable –evito fer valoracions- podem acceptar que sigui mala sort…Però a partir d’aquí, senyors, hi van passar molts més agents –tots és van equivocar????- jutges, advocats, mitjans de comunicació. Això ja no és qüestionar la justícia i penso que la solució no està en canviar les lleis –que també-, sinó en fer-les complir. El malson de la Patricia, l’Alfredo i la resta, s’hauria d’haver acabat tot just arribar a comissaria en veure que tot havia estat fruit d’un error. Això hagués estat fer justícia.
M'agradaLiked by 1 person
27 Mai, 2016 at 7:00 pm
Tens raó Lauretadm, per això he intentat (no sé si me’n he sortit) tractar el documental des del vessant purament comunicatiu. És a dir, com a eina de difusió d’uns fets, vistos des d’una de les parts. Si només es visiona i es coneix aquesta part queda ben clara la situació que expliques i planteges. Si es confronta amb l’altra part, amb aquesta objectivitat que gairebé tots hem acceptat que no pot existir, poden aparèixer dubtes. I ho dic en general, poden aparèixer, perquè ho intento mirar i estudiar com a fenòmen de comunicació.
M'agradaM'agrada
28 Mai, 2016 at 4:49 pm
Estic amb tu. Més enllà de entrar en judicis valoratius de si el documental “Ciutat Morta” ens mostra una visió subjectiva i parcial, la mort de la poetesa és una evidència que alguna cosa no es va fer bé. I no em serveixen les excuses que era una persona desequilibrada, que necessitava de tractament (les famoses pastilletes). A Espanya tenim una llarga tradició en deixar morir o inclús afusellar als poetes (Bécquer mort jove i oblidat de tuberculosi, Miguel Hernández mort a la presó per les seves idees, Lorca afusellat per escriure coses rares i tenir idees amanerades).
Patrícia a la presó va demostrar que era una persona molt vàlida (encarregant-se de la biblioteca i formació d’altres condemnades). Si un sistema no permet la diferència, la reprimeix i l’elimina, en què ens diferenciem d’una dictadura? En les paraules que surten en un llibre (Constitució) que ara la seguim, ara ens la saltem…?
M'agradaM'agrada
29 Mai, 2016 at 10:21 am
Com bé dius, coneixem una part de la història però podria assegurar, per persones que la varen conèixer en aquella època, què la mort de la Patricia no solament va tenir a veure el fet que es relata en el documental. I una de les claus les té una persona que hi surt i no ho explica. Com que no voldria atemptar contra la protecció de dades ni contra la intimitat de ningú i prefereixo no fer públic el fet. Però t’asseguro que n’hi ha un altre fet de pes.
Per altre cantó dir que segons la llei, totes les sentències fermes són públiques, i per tant a l’abast de tothom.
M'agradaM'agrada
29 Mai, 2016 at 10:43 am
Veus? És el que ens passa amb les xarxes de comunicació, les xarxes socials, que han existit sempre. Ara es diuen Facebook i twitter i abans es deien “radio macuto”…conec un que diu que té un amic que sap que aquell que surt a tal documental amaga una cosa…. i anem generant dubtes…
M'agradaM'agrada
29 Mai, 2016 at 1:17 pm
Crec que malgrat que sóc un gran defensor dels productors i directors del documental “Ciutat Morta”, considero que es pot debatre si aquest documental és objectiu i imparcial. El que no es pot debatre per la seva evidència, és que gràcies aquest documental ha sortit a la llum uns fets molt greus que els mitjans de comunicació afins al status quo no volien emetre…
M'agradaLiked by 1 person
29 Mai, 2016 at 6:12 pm
Estic totalment d’acord en què l’objectiu comunicatiu de l’autor del documental aconsegueix de manera excelent el seu objectiu. Però, jo afeixiria, que l’èxit comunicatiu d’aquest documental ho aconsegueix en el moment que s’emet per televisió, ja que portava més d’un any de recorregut sense molta repercussió. És a dir, l’èxit d’aquest documental va tindre molt a veure el mitjà de difussió; la televisió al meu parer té un gran poder de donar credibilitat als fets.
M'agradaLiked by 1 person
30 Mai, 2016 at 9:26 am
Llegint els comentaris suposo que com tota història es conta només el què es vol. En aquest cas es denuncia clarament l’actuació policial i judicial i com aquestes actuacions varen afectar greument a certes persones. Això és el que interessa, dóna morbo, capta l’atenció, etc. La resta..no sabem segurament que tot és força més complexe però el documental aconsegueix que empatitzem amb les víctimes. I si Josep definitivament sempre hi haurà algú que sap que allò no és del tot cert perquè li van dir a un company seu que li havien dit…etc etc. Sempre passa. Pot ser veritat? Si clar, però també pot ser que el missatge del principi no s’assembli gens al del final i es tengui una concepció totalment equivocada. Amb la qual cosa hi ha que anar sempre amb peus de plom!
M'agradaLiked by 1 person
30 Mai, 2016 at 11:59 am
Estarem d’acord amb què els mitjans de comunicació són creadors d’una opinió pública concreta, és a dir, creadors d’una opinió prèviament seleccionada per agents polítics i econòmics. D’acord amb l’Oriol, penso que l’emissió de “Ciutat Morta” ha servit i serveix per desestabilitzar aquesta visió única. Ampliar i conèixer diferents versions és el que ens pot portar a una veritat dels fets més objectiva.
M'agradaLiked by 1 person
30 Mai, 2016 at 3:08 pm
A ningú se li escapa que l’entorn dels productors del documental “Ciutat Morta” són propers al món dels “cupaires”, del okupes i dels llibertaris. Malgrat aquesta evidència crec que el producte final fou prou vàlid i bo, no només des de un punt de vista antisistema sinó també des de un punt de vista periodistic, el documental estava ben fet i ben muntat. Repeteixo és cert que potser no és del tot parcial però ha servit per destapar uns fets gravíssims. La crítica fàcil és dir que tot el que ve d’aquest món alternatiu és titllat de pro-etarra, “perro-flautas” i violents. Si el diari “el País” diuen que és el diari del PSOE, “la razon” i “el mundo” del PP, i la vanguardia i l’ara són propers a Convergència i Esquerra…..No hauria de sorpendre a ningú que el món de la “esquerra radical” tingués afinitat en algun diari digital com “la directa” o dels productors de “Ciutat Morta”. Això no vol dir que aquests mitjans de comunicació afins a l’ esquerra indepèndentista siguin menys parcials que els altres…
M'agradaM'agrada
30 Mai, 2016 at 4:54 pm
Hola!
Tal i com demanes, tractant el documental des de la vessant purament comunicativa, aquest té un objectiu clar. Podem ser freds i veure com, a més de tractar el cas concret de Patricia, fa un atac massiu a totes les institucions. És a dir, segueix uns objectius i uns interessos, recolzats amb una injustícia odiosa. Si haguéssim contextualitzat el documental sense mirar-lo, segurament hauríem suposat quina classe de crítica faria. Tal i com comentes, aprofita aquesta història per moure la nostra sensibilitat cap a un costat o un altre. No tenim cap tipus d’informació del costat contrari i no hauríem de decantar-nos fredament cap a una polícia violenta i sense escrúpols en un sistema completament corrupte… Quantes vides hauran salvat aquests agents en altres ocasions? Estem manipulats perquè només podem veure els canals “oficials”? Estan intentant manipular-nos amb aquest documental aprofitant un fet detestable? Canviar les lleis o responsabilitzar a aquells que hi estan implicats? Sempre hi ha bons i dolents a tots els costats.
M'agradaM'agrada
30 Mai, 2016 at 5:11 pm
És el que ,m’he preguntat des del primer moment… van acostar-se a l’entorn de l’agent ferit? Com ho van fer? Si tant s’esveren perquè un jutjat decideix censurar uns minuts…perquè permeten que surti una persona en penombra dient que sap qui va tirar el test (o el que fos) i ferir l’agent? Destapem un cas d’evident mala praxis jurídica, d’acord! però tapem un delinqüent, quedi clar també! I…si el llançador de l’objecte hagués parlat, ni tan sols hi hauria documental!
Tot i que nosaltres hem de parlar a nivell comunicació, qui és el guapo que no hi diu la seva?.
M'agradaLiked by 2 people
3 Juny, 2016 at 4:44 pm
M’ho has tret de la boca, Josep Maria. Aquí hi ha tres fets constatables: un és el que dius, que el personatge que va tirar el projectil sobre el policia, un test, una pedra o el que fos, ha callat com un mut, llavors i ara; un altre és que la justícia, el sistema jurídic, o la jutgessa del cas, que l’encarnava, va quedar retratada; i el tercer, que el documental pot ser tendenciós, però com tot monòleg: perquè hi hagi diàleg i contrast (de cara a treure conclusions i una idea tan exacta com sigui possible de la realitat que es tracta de conèixer) hi ha d’haver dues parts, i si aquí una part va “guanyar” en la seva versió dels fets, va ser per incompareixença del contrari; i des del punt de vista comunicatiu, aquesta perspectiva és la que compta, i seria demanar massa als autors una “neutralitat” que s’hauria donat si aquella visió dels fets ocorreguts (i les seves implicacions) hagués estat “neutralitzada” per qui li tocava fer-ho.
M'agradaM'agrada
30 Mai, 2016 at 5:32 pm
El documental de Ciutat Morta té un caràcter subjectiu. Potser ens mostra una versió dels fets i o fins i tot ens dóna detalls que els mitjans tradicionals no han volgut fer públics, però també cal analitzar la intenció amb la qual s’ha fet aquest documental. Opinions al respecte a banda, més que res perquè no sé què pensar i no en sabia gaire cosa fins que he vist el documental recentment, el que cal valorar principalment és el fet que reflexa una part de la història (que busca l’empatia però funciona per a jutjar el sistema) que ens aporta prou dades i informació per a que cadascú de nosaltres tingui recursos per a fer-ne un judici raonat i sense influències externes. Com bé diu en Josep Maria, el documental de Ciutat Morta és un producte de la comunicació, i com a producte d’aquesta, està ben estructurat per a assolir l’objectiu inicial del creador del documental. Si bé no ens proporciona la veritat absoluta i objectiva dels fets, serveix per destapar la “manipulació” que fan els mitjans tradicionals i criticar el sistema judicial, policial, etc., en referència a un fet que ha tingut una gran repercussió mediàtica (sobretot a les xarxes socials o mitjans digitals).
M'agradaM'agrada
3 Juny, 2016 at 4:55 pm
Dit això que he dit més amunt, un resum de “Ciutat Morta” (més enllà de l’edició, molt ben feta, tot i el recurs per mi abusiu de la música sinistra de fons, i més enllà del “fet comunicatiu”) podria ser aquest: “lladres i serenos” barallant-se pels carrers mentre els lladres hereditaris (altrament dits capitalistes) van tirant de paquidèrmia, confortablement instal•lats a les seves poltrones i als seus paradisos fiscals, amb la connivència de l’Estat (i els seus sistemes fiscal i jurídic), al qual tenen agafat pels ous com a deutor (morós) i/o còmplice de llur ‘status quo’.
I abans que algú m’engegui els gossos, una constatació: per “lladres” no m’estic referint pas als protagonistes de la cinta (i encara menys a la Patricia Heras), que mereixen tot el respecte per la increïble injustícia i les garrotades que van rebre, i que serien els “danys col•laterals” de la baralla (igual com el policia en coma), sinó als implicats en la baralla de carrer mateixa. I dic baralla, i no batalla, perquè no crec pas que els encaputxats, d’aquí i d’altres llocs de la ciutat i d’altres episodis de violència, siguin els guerrers que es pensen o fan creure que són; si ho fossin, invertirien les energies en formes més intel•ligents (segurament més dures i desagraïdes, però) de lluita, i per tant més eficaces, que la que consisteix a okupar propietats i defensar l’okupació davant la policia cremant vehicles i contenidors, trencant vidres d’aparadors i altres galindaines tan aparatoses i estètiques com inservibles. Perquè aquesta ‘kale borroka’ que passa per acció directa, ¿quin mal real li fa al paquiderm capitalista que se suposa que és el real enemic? Aquesta pregunta, per cert, el documental no la contesta pas.
Una recomanació, per acabar: el vídeo, imperdible, de la intervenció de fa uns dies d’Empar Moliner a “Els matins” de TV3: “I ara, digueu-me fatxa” [http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/i-ara-ja-em-podeu-dir-fatxa-el-conflicte-de-gracia-vist-per-lempar-moliner/video/5603148/].
Salutacions
M'agradaM'agrada