Volia acabar aquesta aventura d’un blog temàtic fent un repàs a les coses de les que hem anat parlant aquests dies. Des dels monopolis que s’estan creant en l’àmbit de la comunicació fins a les influències o manipulacions que es pode fer a la societat. Abans de res però volia fer un apunt sobre un aspecte que no hem tractat, o al menys jo no he trobat: De qui són els mitjans de comunicació? Vaig treballar uns quants anys en un grup de comunicació, de fet eren agències de publicitat en els diferents vessats que toca (màrqueting, publicitat, sponsorització, mecenatge, events….), la feina era dura i exigent però ens agradava…fins que el grup va ser comprat per un gran grup inversor al qual ja li era igual si feiem un anunci del VW Golf xulo o no, només volia resultats econòmics. Doncs això, de qui són ara els mitjans? Són de persones que creuen en el periodisme? Són de periodistes (l’Ara té uns referents perquè ho sembli però…la resta també?). A qui pertanyen les cadenes de televisió? Qui són els accionistes de les S.A.? si hi aprofundim acabarem trobant-nos més d’una sorpresa. N’estic segur.

Dos grans eixos em queden presents:

Cada vegada resulta més difícil subsistir fora d’un gran grup de comunicació. Només es pot fer si s’aconsegueix una personalitat molt acusada, cosa que provocarà tenir un públic fidel tot i ser conscient d’estar en franca minoria. L’afinitat dels grups de comunicació amb els partits polítics i els grans grups econòmics els porta ha ser altaveu del que els que tenen el poder volen comunicar, i així ho fan. Per això la informació és cada vegada més lineal.

Els mitjans intenten manipular i ho aconsegueixen en part silenciant aquelles notícies que els resulten molestes. Però cada vegada resulta més difícil, el fenomen de les xarxes socials, amb tots els seus inconvenients i “però” que els hi vulguem posar, obliga als mitjans tradicionals a estar molt atents perquè quan una cosa salta a la xarxa ja és notícia i ells n’han de parlar. Això ha comportat una situació sovint curiosa, m’explico. Sempre han existit les notícies en forma de “globus sonda”, es deixaven anar i depèn de la resposta del públic la cosa anava endavant o no. Per posar un exemple, recordo una campanya publicitària que vaig fer anunciant un estri per escalfar el gel de bany, estri que no existia i que només es fabricaria si les botigues en detectaven demanda. la demanda no va ser l’esperada i l’estri no es va produir. La campanya si! Doncs ara, tant mitjans, com polítics, esportistes i tothom que creu que el que ell diu es rellevant, ho aboca a les xarxes… fa una piulada i… a veure què diuen! Em sembla tan primari que no entenc com algú pot pensar que se’l prendran seriosament.

Com em deia un polític dels d’abans, d’aquells que pensen que fer política és servir la societat, “Josep Maria no desitgis mai tenir poder, anhela tenir autoritat” i seguia “que et valorin pel que fas i no pel que els hi pots fer”. Doncs així em miro jo els mitjans…els hi dic “ep, avui us llegeixo, escolto o miro però si detecto que falteu a la veritat, demà ja no ho faré!”

Anuncis